Cala Saona, temporal
Anant cap a Punta Gavina
Llum a prop de s'Estufador
Des del Mirador, Tramuntana i Mitjorn
S'Estufador
Punta Pedrera, sortida del sol.
Figuera estalonada en es Camí Vell de la Mola
Lluna al Torrent de s'Alga
dilluns, 8 d’octubre del 2012
Retalls de Formentera
Com que encara no he marxat d'aquesta illa, us deixo amb algunes fotos que he anat fent aquests dies de tardor en què hem fet diverses excursions a peu o en bicicleta per tots els seus racons.
Cala Saona, temporal
Anant cap a Punta Gavina
Llum a prop de s'Estufador
Des del Mirador, Tramuntana i Mitjorn
S'Estufador
Punta Pedrera, sortida del sol.
Figuera estalonada en es Camí Vell de la Mola
Lluna al Torrent de s'Alga
Cala Saona, temporal
Anant cap a Punta Gavina
Llum a prop de s'Estufador
Des del Mirador, Tramuntana i Mitjorn
S'Estufador
Punta Pedrera, sortida del sol.
Figuera estalonada en es Camí Vell de la Mola
Lluna al Torrent de s'Alga
diumenge, 7 d’octubre del 2012
La mar
M’acomiado de la mar. Intensament blava. Plana o brava. Transparent, plena d’algues o moguda. Me’n vaig a altres contrades. Ja no hi conviuré tan intensament com en aquests mesos en què he estat embarcada a Formentera i a Menorca.
Hi ha dies en què he vist com es barallaven les aigües amb les roques dels penyals més alts. Com quan vam anar a La Mola per contemplar el temporal de pluja i vent que s’havia quedat sobre Formentera: mentre caminàvem pels penyals, el so de la mar espetegant contra les roques era gairebé ensordidor; de fet se sentien una mena de trons que venien de sota terra, com si els Titans decidissin sublevar-se després de portar milions d’anys tancats dins el ventre de Gea.
Temporal a prop de Cala Saona. Aquell dia feia molt de vent.
La mar de les mil cares es torna mansa quan els vents i els núvols ens abandonen. Amb el permís del bon temps, t’hi endinses i hi tens una relació més íntima: l’aigua acaricia tot el teu cos. Enmig d’un blau intens contemples peixos de tot tipus: grossos, petits, de colors, platejats... De tant en tant flotes sobre una catifa de Posidònia que es mou suaument al compàs de les onades.
Cala en Baster, Formentera
Es Caló des Mort, Formentera
Montgofre, Menorca
dissabte, 6 d’octubre del 2012
El rebètic
És un tipus de música genuïnament grega, comparable al blues americà, que va sorgir de les capes més humils de la societat i que amb el temps va incorporar-se en la vida de la majoria dels grecs. Aviat, va arribar a l’altra banda de l’Atlàntic a causa del massiu moviment migratori grec cap als EUA de principis del s. XX.
Orígens i història
El rebètic té els seus orígens en la música grega de mitjan del segle XIX. De fet el terme ρεμπέτης,(“rebétes”) en què hom hi ha volgut buscar un origen etimològic del turc, sembla que significa “persona marginal”. Les primeres mencions sobre aquest tipus de música són del francès Appré, que l’any 1885 va fer una visita a Grècia per investigar l’estat en què es trobaven les presons otomanes. Ell ens parla d’una mena de “música de les presons” en què hi podem trobar un dels inicis del rebètic, o si més no, de la cultura dels seus precursors.
És probable que aquesta música i la influència de melodies tan diverses com les orientals o les òperes italianes, acabessin de forjar aquest estil musical que es va mantenir viu fins a mitjan del segle XX en llocs tan llunyans com els Estats Units.
Aquest tipus de música era en un principi interpretat per gent sense recursos econòmics i que no s'hi dedicava professionalment.
Les primeres passes del rebètic les trobem en les capes més baixes i marginals de la societat: presos, delinqüents, gent sense mitjans econòmics que acudia a les tabernes per oblidar els seus problemes... De fet, va ser en aquests tipus d’establiments, anomenats tekes (τεκές), on es van començar a ajuntar els ρεμπέτες i els μάγγες , personatges marginals que solien ser ex-presidiaris o que es guanyaven la vida fent feines de dubtosa legalitat. Allí es teixien les lletres de temàtica variada, com ara l’amor no correspost, la dura vida de la presó, el plaer de fumar haixís, la persecució de delinqüents per part de la policia... En definitiva, lletres que parlaven d’ells mateixos i de les seves dures vides. Aquestes melodies s’acompanyaven amb intruments com el baglamà , que, gràcies al seu diminut tamany, podia ser fàcilment amagat a la presó, on qualsevol la música hi era prohibida. L’ut , o llaüt. També hi tenia un paper destacat, juntament amb el santur , el violí i l’acordió.
Durant les nits que passaven a la taverna, els ρεμπέτες escoltaven la música i la seguien tot picant amb el seu kombolói a la taula, tocaven també les seves cançons. En un ambient tan marcat per la pobresa i les dures condicions de vida, eren freqüents les disputes per les cançons que s’hi havien de tocar. Quan a un μαγγας li desagradava allò que es cantava, no tenia cap escrúpol en agredir el seu intèrpret, arrancar-li l’instrument i posar-se ell mateix a tocar cançons més del seu gust.
Poc a poc, a l’Atenes del segle XIX van començar a proliferar tota una sèrie de café-santár o café santúr on s’hi van començar a popularitzar aquesta mena de cançons. El rebètic quallava ja en altres capes de la societat grega que acudia en aquests tipus d’establiments que, amb el temps, es van acabar posant de moda amb el nom de café-amán .
El baglama era un instrument tan petit, que podia ser fàcilment amagat dins les presons.
El llaüt o ούτι (uti) també era un instrument molt habitual en el rebètic, típic també de la cultura àrab.
El santuri (σαντούρι), instrument de corda picada d'origen persa. Sembla que etimològicament significa "de cent cordes".
El komboloi a Grècia és extremadament popular. Té un origen religiós, però ara s'utilitza per passar l'estona i tenir les mans ocupades.
Fins els anys vint, el rebètic va rebre una gran acceptació entre el públic grec que havien fet dels café-amán part indiscutible del seu oci quotidià en grans metròpolis com Esmirna, Constantinoble o Atenes. Però a partir del 1923, amb la Catàstrofe de l’Àsia Menor, en què molts grecs es van veure obligats a abandonar Turquia, aquest tipus de música va ser massivament importat a Atenes, i més tard a Tessalònica. Els grecs d’origen turc que van arribar sense mitjans a la Grècia continental van esdevenir part de la societat pobra de l’època que es veia obligada a sobreviure com podia, sobretot a la zona del Pireu, d’on moltes cançons en són originàries. Aquest tipus de música orientalitzant que es tocava als café-aman va ser importat a Grècia i mesclat amb el que allà proliferava: les melodies inspirades en l’òpera italiana que tenien gran acceptació entre el públic, així com la música que acompanyava a les representacions teatrals d’ombres. Durant aquella època de canvis i innovacions, es va començar a obrir un debat que va dividir la societat entre aquells qui creien que la música vinguda de l’Àsia Menor dels café-amán, amb arrels clarament orientalitzants, no tenia res de grec, i els altres que, contràriament, sí que li trobaven unes arrels pròpies.
Roza Eskenazi va ser de les primeres cantants que va gravar discos de rebètic.
En tot cas, tant els amanés, com la música marginal que es començà a practicar a mitjan del segle XIX, barrejada amb la influència musical europea i amb el redescobriment de les melodies populars de les illes jòniques, van crear un estil que a Grècia es va popularitzar enormement. Aquest rebètic ja no tenia la duresa de l’anterior, sinó que paulatinament s’adaptava als gustos de la majoria de la societat d’Atenes i de Tessalònica. És en aquest context en què s’inicia el fenomen de la música laikí, o popular, i on l’intrument estrella serà el buzuki en detriment del llaüt, el violí o el santur. Els compositors, i més, el 1932, amb l’aparició de la discografia, es comencen a professionalitzar. Els primers enregistraments vénen a mans de Marcos Vamvacaris, principal responsable de la popularització del buzuki. Així doncs, les cançons ja no són anònimes, sinó que darrere d’elles hi ha noms com Bambakaris, Tsitsanis o més recentment, Theodorakis.
Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Rebetiko" de l'any 1983 que constitueix una joia per entendre aquest tipus de música!
Orígens i història
El rebètic té els seus orígens en la música grega de mitjan del segle XIX. De fet el terme ρεμπέτης,(“rebétes”) en què hom hi ha volgut buscar un origen etimològic del turc, sembla que significa “persona marginal”. Les primeres mencions sobre aquest tipus de música són del francès Appré, que l’any 1885 va fer una visita a Grècia per investigar l’estat en què es trobaven les presons otomanes. Ell ens parla d’una mena de “música de les presons” en què hi podem trobar un dels inicis del rebètic, o si més no, de la cultura dels seus precursors.
És probable que aquesta música i la influència de melodies tan diverses com les orientals o les òperes italianes, acabessin de forjar aquest estil musical que es va mantenir viu fins a mitjan del segle XX en llocs tan llunyans com els Estats Units.
Aquest tipus de música era en un principi interpretat per gent sense recursos econòmics i que no s'hi dedicava professionalment.
Les primeres passes del rebètic les trobem en les capes més baixes i marginals de la societat: presos, delinqüents, gent sense mitjans econòmics que acudia a les tabernes per oblidar els seus problemes... De fet, va ser en aquests tipus d’establiments, anomenats tekes (τεκές), on es van començar a ajuntar els ρεμπέτες i els μάγγες , personatges marginals que solien ser ex-presidiaris o que es guanyaven la vida fent feines de dubtosa legalitat. Allí es teixien les lletres de temàtica variada, com ara l’amor no correspost, la dura vida de la presó, el plaer de fumar haixís, la persecució de delinqüents per part de la policia... En definitiva, lletres que parlaven d’ells mateixos i de les seves dures vides. Aquestes melodies s’acompanyaven amb intruments com el baglamà , que, gràcies al seu diminut tamany, podia ser fàcilment amagat a la presó, on qualsevol la música hi era prohibida. L’ut , o llaüt. També hi tenia un paper destacat, juntament amb el santur , el violí i l’acordió.
Durant les nits que passaven a la taverna, els ρεμπέτες escoltaven la música i la seguien tot picant amb el seu kombolói a la taula, tocaven també les seves cançons. En un ambient tan marcat per la pobresa i les dures condicions de vida, eren freqüents les disputes per les cançons que s’hi havien de tocar. Quan a un μαγγας li desagradava allò que es cantava, no tenia cap escrúpol en agredir el seu intèrpret, arrancar-li l’instrument i posar-se ell mateix a tocar cançons més del seu gust.
Poc a poc, a l’Atenes del segle XIX van començar a proliferar tota una sèrie de café-santár o café santúr on s’hi van començar a popularitzar aquesta mena de cançons. El rebètic quallava ja en altres capes de la societat grega que acudia en aquests tipus d’establiments que, amb el temps, es van acabar posant de moda amb el nom de café-amán .
El baglama era un instrument tan petit, que podia ser fàcilment amagat dins les presons.
El llaüt o ούτι (uti) també era un instrument molt habitual en el rebètic, típic també de la cultura àrab.
El santuri (σαντούρι), instrument de corda picada d'origen persa. Sembla que etimològicament significa "de cent cordes".
El komboloi a Grècia és extremadament popular. Té un origen religiós, però ara s'utilitza per passar l'estona i tenir les mans ocupades.
Fins els anys vint, el rebètic va rebre una gran acceptació entre el públic grec que havien fet dels café-amán part indiscutible del seu oci quotidià en grans metròpolis com Esmirna, Constantinoble o Atenes. Però a partir del 1923, amb la Catàstrofe de l’Àsia Menor, en què molts grecs es van veure obligats a abandonar Turquia, aquest tipus de música va ser massivament importat a Atenes, i més tard a Tessalònica. Els grecs d’origen turc que van arribar sense mitjans a la Grècia continental van esdevenir part de la societat pobra de l’època que es veia obligada a sobreviure com podia, sobretot a la zona del Pireu, d’on moltes cançons en són originàries. Aquest tipus de música orientalitzant que es tocava als café-aman va ser importat a Grècia i mesclat amb el que allà proliferava: les melodies inspirades en l’òpera italiana que tenien gran acceptació entre el públic, així com la música que acompanyava a les representacions teatrals d’ombres. Durant aquella època de canvis i innovacions, es va començar a obrir un debat que va dividir la societat entre aquells qui creien que la música vinguda de l’Àsia Menor dels café-amán, amb arrels clarament orientalitzants, no tenia res de grec, i els altres que, contràriament, sí que li trobaven unes arrels pròpies.
Roza Eskenazi va ser de les primeres cantants que va gravar discos de rebètic.
En tot cas, tant els amanés, com la música marginal que es començà a practicar a mitjan del segle XIX, barrejada amb la influència musical europea i amb el redescobriment de les melodies populars de les illes jòniques, van crear un estil que a Grècia es va popularitzar enormement. Aquest rebètic ja no tenia la duresa de l’anterior, sinó que paulatinament s’adaptava als gustos de la majoria de la societat d’Atenes i de Tessalònica. És en aquest context en què s’inicia el fenomen de la música laikí, o popular, i on l’intrument estrella serà el buzuki en detriment del llaüt, el violí o el santur. Els compositors, i més, el 1932, amb l’aparició de la discografia, es comencen a professionalitzar. Els primers enregistraments vénen a mans de Marcos Vamvacaris, principal responsable de la popularització del buzuki. Així doncs, les cançons ja no són anònimes, sinó que darrere d’elles hi ha noms com Bambakaris, Tsitsanis o més recentment, Theodorakis.
Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Rebetiko" de l'any 1983 que constitueix una joia per entendre aquest tipus de música!
divendres, 5 d’octubre del 2012
A Formentera el cel és més a prop
És aquí on l'any passat vaig poder comprovar amb els meus propis ulls que les constel·lacions canvien la seva posició al llarg de l'any. Fins llavors, només havia observat el cel nocturn durant les vacances d'estiu, quan els habitants de les grans ciutats ens relaxem a zones menys denses i il·luminades i admirem l'espectacle que ens ofereix la nit any rere any.
A Formentera és impossible no veure el cel. Quan es fa de nit i passeges pels carrers de Sant Francesc, aprecies aquells canvis de posició de les estrelles que solem passar per alt a la ciutat. Viure aquí és una nova manera de mirar la natura.
Però sigui de dia o de nit, el cel aquí ho abraça tot. Els núvols es passegen amb majestuositat per sobre els nostres caps. N'hi ha d'inofensius que voleien pel cel decorant el seu fons blau; n'hi ha que sembla que hagin d'amenaçar el dia amb una tempesta torrencial. Però la majoria passen de llarg. Viatgen a terres més fermes, amb més arbres, on poden descarregar les seves pluges còmodament. De fet no seria la primera vegada que des d'una Formentera radiant de sol, es poden apreciar els ruixats que cauen amb força a la veïna Eivissa.
Núvols amenaçadors passant de llarg al Far de Barbaria.
Núvols desplaçant-se cap a la Mola vistos des de Barbaria.
Vista a Cap de Barbaria.
Vista a Cap de Barbaria.
Núvols damunt d'Eivissa.
Sortida del sol amb restes de núvols a S'Estany des Peix.
A Formentera és impossible no veure el cel. Quan es fa de nit i passeges pels carrers de Sant Francesc, aprecies aquells canvis de posició de les estrelles que solem passar per alt a la ciutat. Viure aquí és una nova manera de mirar la natura.
Però sigui de dia o de nit, el cel aquí ho abraça tot. Els núvols es passegen amb majestuositat per sobre els nostres caps. N'hi ha d'inofensius que voleien pel cel decorant el seu fons blau; n'hi ha que sembla que hagin d'amenaçar el dia amb una tempesta torrencial. Però la majoria passen de llarg. Viatgen a terres més fermes, amb més arbres, on poden descarregar les seves pluges còmodament. De fet no seria la primera vegada que des d'una Formentera radiant de sol, es poden apreciar els ruixats que cauen amb força a la veïna Eivissa.
Núvols amenaçadors passant de llarg al Far de Barbaria.
Núvols desplaçant-se cap a la Mola vistos des de Barbaria.
Vista a Cap de Barbaria.
Vista a Cap de Barbaria.
Núvols damunt d'Eivissa.
Sortida del sol amb restes de núvols a S'Estany des Peix.
dimarts, 6 de setembre del 2011
Formentera
En arribar el primer que un troba d'aquesta illa són dues coses: la lluminositat encegadora del sol que rebota sobre les parets blanques, i la xafogor que s'aferra al cos sense voler-te deixar.
Baixes del cotxe per preguntar on és l'institut on treballaràs a un edifici que sembla oficial. Hi posa: "Associació de docents de Formentera". El lloc idoni, penso. Li demano l'adreça a un home major, cabells blancs, la xafogor de què parlada enganxada en tots els racons del seu cos. Tranquil em respon que vaig en direcció contrària. Tranquil·lament, torna a entrar al seu despatx a realitzar la seva feina.
Canvio de direcció i veig una sèrie d'edificis que només poden ser instal·lacions educatives. Trepitjo l'institut per primera vegada. Un edifici de color clar, en consonància amb el paisatge que domina l'illa. A dins, cinc o sis professors tant o més desconcertats que jo d'haver anat a parar a una destinació tan estranya. Es parla de la dificultat de trobar casa en un lloc tan poblat en temporada alta. S'intercanvien alguns telèfons. Trucar, buscar...
Exhausta del viatge, m'assec al bar de Can Rafal. Allí ja m'han dit que no tenen cap habitació disponible. Assaboreixo la canya que m'he demanat i veig passar la gent que té la vida solucionada: gent que deu estar en un hostal, en un hotel, que deu viure aquí...
El cambrer es dirigeix a mi:
-És fotut això: apa, te criden i vés cap a Formentera a cercar-te sa vida. És ben fotut això...
Assenteixo. Dic que em costarà molt trobar un lloc on passar la primera nit. Si pugués trobar alguna cosa per aquesta nit...
M'aixeco. He de començar a treballar: demano per tots els racons si algú coneix algú que conegui algú que sàpiga d'algú altre que llogui alguna coseta per la illa...
Entro al supermercat, a la peixateria, als restaurants i als bars. Al forn de pa. Alguns llocs em miren amb cara de circumstàncies: els amos són italians i no en saben res d'això. En d'altres em donen alguns telèfons de contacte... Llocs que es lloguen d'aquí uns dies; esclar, s'ha d'amortitzar la temporada alta...
Sense massa esperances, entro dins un lloc. No sé ben bé quina mena de negoci deu ser, però la porta és oberta. Deixo anar la mateixa cantarella: "que sap d'algú que sàpiga d'algú que conegui algú que..."
-Doncs aquí lloguem apartaments, i justament només me'n queda un que si vols ara mateix t'ensenyo...
Salvada...
El veig. El miro i el remiro. La oferta m'interessa i es nota. Signo contracte. Pago fiança i mes i porto els trastos de dins el cotxe. Una feina que em sembla una delícia tenint en compte en la situació que em trobava fa unes hores...
I ara ja estic aquí, a punt per començar una nova vida. Matriculant-me a tots els idiomes que s'oferten a l'Escola Oficial d'Idiomes, assabentant-me de tota mena de cursets. Fent excursions per la illa, solucionant problemes trivials com l'adquisició d'una televisió o la instal·lació d'internet a casa...
Baixes del cotxe per preguntar on és l'institut on treballaràs a un edifici que sembla oficial. Hi posa: "Associació de docents de Formentera". El lloc idoni, penso. Li demano l'adreça a un home major, cabells blancs, la xafogor de què parlada enganxada en tots els racons del seu cos. Tranquil em respon que vaig en direcció contrària. Tranquil·lament, torna a entrar al seu despatx a realitzar la seva feina.
Canvio de direcció i veig una sèrie d'edificis que només poden ser instal·lacions educatives. Trepitjo l'institut per primera vegada. Un edifici de color clar, en consonància amb el paisatge que domina l'illa. A dins, cinc o sis professors tant o més desconcertats que jo d'haver anat a parar a una destinació tan estranya. Es parla de la dificultat de trobar casa en un lloc tan poblat en temporada alta. S'intercanvien alguns telèfons. Trucar, buscar...
Exhausta del viatge, m'assec al bar de Can Rafal. Allí ja m'han dit que no tenen cap habitació disponible. Assaboreixo la canya que m'he demanat i veig passar la gent que té la vida solucionada: gent que deu estar en un hostal, en un hotel, que deu viure aquí...
El cambrer es dirigeix a mi:
-És fotut això: apa, te criden i vés cap a Formentera a cercar-te sa vida. És ben fotut això...
Assenteixo. Dic que em costarà molt trobar un lloc on passar la primera nit. Si pugués trobar alguna cosa per aquesta nit...
M'aixeco. He de començar a treballar: demano per tots els racons si algú coneix algú que conegui algú que sàpiga d'algú altre que llogui alguna coseta per la illa...
Entro al supermercat, a la peixateria, als restaurants i als bars. Al forn de pa. Alguns llocs em miren amb cara de circumstàncies: els amos són italians i no en saben res d'això. En d'altres em donen alguns telèfons de contacte... Llocs que es lloguen d'aquí uns dies; esclar, s'ha d'amortitzar la temporada alta...
Sense massa esperances, entro dins un lloc. No sé ben bé quina mena de negoci deu ser, però la porta és oberta. Deixo anar la mateixa cantarella: "que sap d'algú que sàpiga d'algú que conegui algú que..."
-Doncs aquí lloguem apartaments, i justament només me'n queda un que si vols ara mateix t'ensenyo...
Salvada...
El veig. El miro i el remiro. La oferta m'interessa i es nota. Signo contracte. Pago fiança i mes i porto els trastos de dins el cotxe. Una feina que em sembla una delícia tenint en compte en la situació que em trobava fa unes hores...
I ara ja estic aquí, a punt per començar una nova vida. Matriculant-me a tots els idiomes que s'oferten a l'Escola Oficial d'Idiomes, assabentant-me de tota mena de cursets. Fent excursions per la illa, solucionant problemes trivials com l'adquisició d'una televisió o la instal·lació d'internet a casa...
dissabte, 21 de maig del 2011
Comentari en resposta a l'article de Salvador Sostres
Aquest és el comentari que li he fet a Salvador sostres, autor d'aquest article: http://salvadorsostres.com/v2/index.asp?autor=1&dia=20&mes=5&ano=2011
"Benvolgut senyor Sostres,
una servidora ha estudiat Filologia Clàssica a la Universitat, ha fet feinetes durant els seus estudis per no dependre dels pares, parla català, anglès i grec modern i ha començat a guanyar-se els seus primers sous fent de professora de Secundària allà on bonament ha pogut: tant a Catalunya, com a les Illes Balears.
Una servidora forma part d'aquesta xacra que vostè diu, juntament amb molts altres arquitectes, fisioterapeutes, relligadors, empresaris, enfermeres, metges i metgesses, professors i mestres que estan farts que sempre manin els mateixos. Tots tenim ofici, però sense benefici."
"Benvolgut senyor Sostres,
una servidora ha estudiat Filologia Clàssica a la Universitat, ha fet feinetes durant els seus estudis per no dependre dels pares, parla català, anglès i grec modern i ha començat a guanyar-se els seus primers sous fent de professora de Secundària allà on bonament ha pogut: tant a Catalunya, com a les Illes Balears.
Una servidora forma part d'aquesta xacra que vostè diu, juntament amb molts altres arquitectes, fisioterapeutes, relligadors, empresaris, enfermeres, metges i metgesses, professors i mestres que estan farts que sempre manin els mateixos. Tots tenim ofici, però sense benefici."
dimarts, 17 de maig del 2011
Filogelos: el primer recopilatori d'acudits.
Filogelos (φιλόγελος), en grec vol dir "amant del riure" i és el primer recopilatori que es coneix d'acudits del món occidental, elaborat entre el s. IV i III. Però se'n coneixen d'anteriors: Ateneu explica que Filip II va encarregar a un club social perquè recopilés els acudits dels seus membres, i durant el s. II Plaute menciona, en una de les seves comèdies, dos dels acudits del recopilatori.
Els acudits estan agrupats per temes com professors, intel·lectuals, tontos, xarlatans, metges...
Aquí en teniu uns quants per anar fent boca. Alguns d'ells són d'un humor més aviat... negre!
-Un home va deixar embarassada una de les seves esclaves. El seu pare li va recomanar que, per evitar problemes amb la futura herència, matés tots els seus fills il·legítims. A això el seu fill respongué: "pare, primer mata els teus!".
-Hi havia un home que s'havia volgut suïcidar penjant-se, però la corda es va trencar, va caure al terra i es va obrir el cap. Llavors, va anar al metge perquè li curés la ferida per després tornar a casa i suïcidar-se.
-Va un al metge i li diu: "doctor, quan m'aixeco tinc marejos i no començo a trobar-me bé fins al cap de mitja hora". I el metge li diu: "doncs lleva't mitja hora més tard!".
-Un abderita va seguir el ritual de cremar el seu pare mort. Al cap d'una estona va anar cap a casa seva i va cridar a la seva mare que patia: "Hi ha poca llenya. Si vols deixar de sofrir, llença't a la pira!".
Més informació a
http://es.wikipedia.org/wiki/Philogelos
http://www.hs-augsburg.de/~harsch/graeca/Chronologia/S_post05/Philogelos/phg_text.html Versió en grec.
http://www.stoa.org/diotima/anthology/quinn_jokes.shtml Versió en anglès.
Que rigueu molt!!
Els acudits estan agrupats per temes com professors, intel·lectuals, tontos, xarlatans, metges...
Aquí en teniu uns quants per anar fent boca. Alguns d'ells són d'un humor més aviat... negre!
-Un home va deixar embarassada una de les seves esclaves. El seu pare li va recomanar que, per evitar problemes amb la futura herència, matés tots els seus fills il·legítims. A això el seu fill respongué: "pare, primer mata els teus!".
-Hi havia un home que s'havia volgut suïcidar penjant-se, però la corda es va trencar, va caure al terra i es va obrir el cap. Llavors, va anar al metge perquè li curés la ferida per després tornar a casa i suïcidar-se.
-Va un al metge i li diu: "doctor, quan m'aixeco tinc marejos i no començo a trobar-me bé fins al cap de mitja hora". I el metge li diu: "doncs lleva't mitja hora més tard!".
-Un abderita va seguir el ritual de cremar el seu pare mort. Al cap d'una estona va anar cap a casa seva i va cridar a la seva mare que patia: "Hi ha poca llenya. Si vols deixar de sofrir, llença't a la pira!".
Més informació a
http://es.wikipedia.org/wiki/Philogelos
http://www.hs-augsburg.de/~harsch/graeca/Chronologia/S_post05/Philogelos/phg_text.html Versió en grec.
http://www.stoa.org/diotima/anthology/quinn_jokes.shtml Versió en anglès.
Que rigueu molt!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)