Fa un llarg suspir mentre observa el camí que emprèn el fum que surt de dins seu; en el trajecte, perd l’espessor , i finalment se l’empassa una finestra oberta, tot just quan aconsegueix pintar els seus pensaments del blanc del fum. Truquen al telèfon. Torna a inspirar narguile. Les bombolles repiquen dins del recipient. A l’altra banda una noia amb accent sudamericà li ofereix una oferta d’internet, telèfon i televisió imposible de refutar. Torna a expulsar aire tenyit de blanc. Pensa la manera en treure’s aquella televenedora del damunt sense ser groller; el problema és que mai ha après a dir que no. No li interessa en absolut el què li ofereix aquella companyia. Però no troba la manera. Acaba confessant el seu número de compte, tot signant un contracte virtual “d’alta seguretat” per telèfon. D’aquí tres dies, se sent a l’altra banda del telèfon, vindrà un tècnic a instal•larl-i la línia, i durant el transcurs d’aquesta setmana rebrà un router wifi amb el què podrà navegar per internet a la màxima velocitat.
Des que té aquest telèfon que li van vendre a la porta de casa, no fa més que acumular trastos que li encolomen telemàticament: un coixí per no patir mal de cervicals, una manta elèctrica pel mal d’esquena, una bicicleta estàtica, unes plantilles miraculoses per les sabates, un quit de ganivets infalibles que tallen qualsevol metall com si es tractés de mantega.
Tota la seva casa està coberta per aquests objectes estrafolaris. Ha arribat a tenir por de no poder atravessar el passadís, perquè cada vegada es fa més estret; ja fa temps que no veu el color de les parets. Espera que no vingui cap pintor a oferir-li cap servei.
