La poesia de Sait Faik és senzilla, descriptiva, pintoresca, dura. M’agrada perquè és com un quadre de la societat turca de la seva època. El poeta es compadeix del pobre, del desgraciat que treballa per quatre rals, del delinqüent que no té cap altra sortida. Pinta les aigües del Bòsfor, dibuixa el pont, la torre de Galatea. Reprodueix la olor a peix, els crits i els riures dels pescadors de ciutat. Però també entra dins la seva persona i analitza les seves frustracions, les seves debilitat. Present està la seva desesperació a l’hora d’estimar la seva jove amant. Escolpeix estàtues nues dins la seva imaginació...
El Puente
Acaso los hombres se imaginan el Puente
Sin atravesar el Puente?
(...)
Pasadas las diez de la noche, alguien contempla los barcos y las luces, y sonríe.
Ay! Si le compraran un billete, sería tan fácil dar la vuelta al mundo;
El que está a su lado, desea ir, pero no piensa ir,
Para él todo es mentira, fantasía y melancolía.
Los que deambulan buscando un amigo
Deben apartarse de él...
No es posible hacer amigos en el Puente.
Des del Puente sólo se contempla.
Traducció de Mukadder Yaycioglu i Fernando García Burillo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada