Orígens i història
El rebètic té els seus orígens en la música grega de mitjan del segle XIX. De fet el terme ρεμπέτης,(“rebétes”) en què hom hi ha volgut buscar un origen etimològic del turc, sembla que significa “persona marginal”. Les primeres mencions sobre aquest tipus de música són del francès Appré, que l’any 1885 va fer una visita a Grècia per investigar l’estat en què es trobaven les presons otomanes. Ell ens parla d’una mena de “música de les presons” en què hi podem trobar un dels inicis del rebètic, o si més no, de la cultura dels seus precursors.
És probable que aquesta música i la influència de melodies tan diverses com les orientals o les òperes italianes, acabessin de forjar aquest estil musical que es va mantenir viu fins a mitjan del segle XX en llocs tan llunyans com els Estats Units.
Aquest tipus de música era en un principi interpretat per gent sense recursos econòmics i que no s'hi dedicava professionalment.
Les primeres passes del rebètic les trobem en les capes més baixes i marginals de la societat: presos, delinqüents, gent sense mitjans econòmics que acudia a les tabernes per oblidar els seus problemes... De fet, va ser en aquests tipus d’establiments, anomenats tekes (τεκές), on es van començar a ajuntar els ρεμπέτες i els μάγγες , personatges marginals que solien ser ex-presidiaris o que es guanyaven la vida fent feines de dubtosa legalitat. Allí es teixien les lletres de temàtica variada, com ara l’amor no correspost, la dura vida de la presó, el plaer de fumar haixís, la persecució de delinqüents per part de la policia... En definitiva, lletres que parlaven d’ells mateixos i de les seves dures vides. Aquestes melodies s’acompanyaven amb intruments com el baglamà , que, gràcies al seu diminut tamany, podia ser fàcilment amagat a la presó, on qualsevol la música hi era prohibida. L’ut , o llaüt. També hi tenia un paper destacat, juntament amb el santur , el violí i l’acordió.
Durant les nits que passaven a la taverna, els ρεμπέτες escoltaven la música i la seguien tot picant amb el seu kombolói a la taula, tocaven també les seves cançons. En un ambient tan marcat per la pobresa i les dures condicions de vida, eren freqüents les disputes per les cançons que s’hi havien de tocar. Quan a un μαγγας li desagradava allò que es cantava, no tenia cap escrúpol en agredir el seu intèrpret, arrancar-li l’instrument i posar-se ell mateix a tocar cançons més del seu gust.
Poc a poc, a l’Atenes del segle XIX van començar a proliferar tota una sèrie de café-santár o café santúr on s’hi van començar a popularitzar aquesta mena de cançons. El rebètic quallava ja en altres capes de la societat grega que acudia en aquests tipus d’establiments que, amb el temps, es van acabar posant de moda amb el nom de café-amán .
El baglama era un instrument tan petit, que podia ser fàcilment amagat dins les presons.
El llaüt o ούτι (uti) també era un instrument molt habitual en el rebètic, típic també de la cultura àrab.
El santuri (σαντούρι), instrument de corda picada d'origen persa. Sembla que etimològicament significa "de cent cordes".
El komboloi a Grècia és extremadament popular. Té un origen religiós, però ara s'utilitza per passar l'estona i tenir les mans ocupades.
Fins els anys vint, el rebètic va rebre una gran acceptació entre el públic grec que havien fet dels café-amán part indiscutible del seu oci quotidià en grans metròpolis com Esmirna, Constantinoble o Atenes. Però a partir del 1923, amb la Catàstrofe de l’Àsia Menor, en què molts grecs es van veure obligats a abandonar Turquia, aquest tipus de música va ser massivament importat a Atenes, i més tard a Tessalònica. Els grecs d’origen turc que van arribar sense mitjans a la Grècia continental van esdevenir part de la societat pobra de l’època que es veia obligada a sobreviure com podia, sobretot a la zona del Pireu, d’on moltes cançons en són originàries. Aquest tipus de música orientalitzant que es tocava als café-aman va ser importat a Grècia i mesclat amb el que allà proliferava: les melodies inspirades en l’òpera italiana que tenien gran acceptació entre el públic, així com la música que acompanyava a les representacions teatrals d’ombres. Durant aquella època de canvis i innovacions, es va començar a obrir un debat que va dividir la societat entre aquells qui creien que la música vinguda de l’Àsia Menor dels café-amán, amb arrels clarament orientalitzants, no tenia res de grec, i els altres que, contràriament, sí que li trobaven unes arrels pròpies.
Roza Eskenazi va ser de les primeres cantants que va gravar discos de rebètic.
En tot cas, tant els amanés, com la música marginal que es començà a practicar a mitjan del segle XIX, barrejada amb la influència musical europea i amb el redescobriment de les melodies populars de les illes jòniques, van crear un estil que a Grècia es va popularitzar enormement. Aquest rebètic ja no tenia la duresa de l’anterior, sinó que paulatinament s’adaptava als gustos de la majoria de la societat d’Atenes i de Tessalònica. És en aquest context en què s’inicia el fenomen de la música laikí, o popular, i on l’intrument estrella serà el buzuki en detriment del llaüt, el violí o el santur. Els compositors, i més, el 1932, amb l’aparició de la discografia, es comencen a professionalitzar. Els primers enregistraments vénen a mans de Marcos Vamvacaris, principal responsable de la popularització del buzuki. Així doncs, les cançons ja no són anònimes, sinó que darrere d’elles hi ha noms com Bambakaris, Tsitsanis o més recentment, Theodorakis.
Aquí teniu un fragment de la pel·lícula "Rebetiko" de l'any 1983 que constitueix una joia per entendre aquest tipus de música!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada