M’acomiado de la mar. Intensament blava. Plana o brava. Transparent, plena d’algues o moguda. Me’n vaig a altres contrades. Ja no hi conviuré tan intensament com en aquests mesos en què he estat embarcada a Formentera i a Menorca.
Hi ha dies en què he vist com es barallaven les aigües amb les roques dels penyals més alts. Com quan vam anar a La Mola per contemplar el temporal de pluja i vent que s’havia quedat sobre Formentera: mentre caminàvem pels penyals, el so de la mar espetegant contra les roques era gairebé ensordidor; de fet se sentien una mena de trons que venien de sota terra, com si els Titans decidissin sublevar-se després de portar milions d’anys tancats dins el ventre de Gea.
Temporal a prop de Cala Saona. Aquell dia feia molt de vent.
La mar de les mil cares es torna mansa quan els vents i els núvols ens abandonen. Amb el permís del bon temps, t’hi endinses i hi tens una relació més íntima: l’aigua acaricia tot el teu cos. Enmig d’un blau intens contemples peixos de tot tipus: grossos, petits, de colors, platejats... De tant en tant flotes sobre una catifa de Posidònia que es mou suaument al compàs de les onades.
Cala en Baster, Formentera
Es Caló des Mort, Formentera
Montgofre, Menorca
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada